Aquesta limitació és particularment evident quan es considera que l'Alquímia és la ciència i l'art de la transmutació i la transformació humana, adoptant aquests dos termes en sentit etimològic; per tant, l'Alquímia descriu i fa possible un procés que tots els éssers del món de totes les èpoques han conegut i que, fins i tot, han considerat com llur veritat essencial, l'objecte (i el subjecte) del coneixement i el motiu de ser de les iniciacions, dels símbols i dels ritus. 

Efectivament, la presència d'unes "altres" realitats tant al macrocosmos com en l'home, l'han conegut des de sempre tots els éssers humans i totes llurs societats, qui descriuen, perquè les practiquen, les possibilitats de conèixer, de ser, d'encarnar aquestes altres modalitats de l'Ésser Universal que consideren unànimement com el que és veritable i immutable. 

És només sota aquesta llum quan la paraula Alquímia adquireix el seu sentit original, el qual, d'altra banda, és indicat per l'etimologia del vocable referida al color negre (els egipcis denominaven el seu país Kemi o terra negra). El terme arabitzat El-Kimia indica, d'una banda, l'aspecte fosc i subterrani de les operacions transmutatòries, i de l'altra, la finalitat última i eterna d'aquestes, que apunten cap a la superació de la primera determinació, la del Fiat Lux, equiparable a la generació pel Verb, i per tant, cap a allò que es troba més enllà d'ella: el Silenci Primordial, o l'Obscuritat Original. De la mateixa manera, aquestes operacions encaren unes altres possibilitats sempre presents de l'Ésser Universal (reflectides, per cert, en l'ésser particular) que són la matèria de la que tracta l'Alquímia i que experimenten els subjectes que s'hi acosten amb el propòsit de constituir-se en Filòsofs, és a dir, en agents responsables del gran laboratori còsmic on l'obra encara es troba sense acabar i ha de ser culminada amb la intervenció de "l'home veritable", la qual cosa que explica la importància de l'art i justifica qualsevol fet creatiu. 

De tota manera, aquest art i ciència de la realització de les potencialitats o virtualitats de l'ésser humà, que és la característica essencial de la transformació, és comú a totes les tradicions i al pensament de l'home en general. Això explica la quantitat de "mètodes" o formes d'obtenir aquests coneixements que van més enllà de la física i la psicologia (d'aquesta darrera, fins i tot en el seu aspecte més subtil) i que s'estableixen com a graus (d'aquest coneixement), els quals es denominen en uns altres contexts estats de consciència. Aquests s'exemplifiquen en la Tradició Hindú amb l'obertura dels chakras, articulats, com ja s'ha esmentat, al llarg de la columna vertebral, la qual cosa es produeix quan desperta la kundalinî, la serp de Shiva que en l'estat ordinari jeu adormida sense que es manifestin les energies espirituals que ella conté. L'home ha utilitzat tots els mitjans al seu abast per obtenir la finalitat última i, de fet, aquests mitjans no fan sinó reflectir aquest fi, anomenat Suprema Identitat per l'hinduisme, en una de les seves indefinides possibilitats que, per irradiació, ho abasten tot. Si tot està en tot, la ciència i art de la transmutació està present en cada ésser, fenomen o cosa, els quals, alhora, també poden fer de suports d'una acció encaminada a desentranyar quina és la seva realitat final, quins secrets està expressant amb el seu ésser, què hi ha darrera de l'aparença, en quina mesura existeix allò que prenem com a realitat, etc. Per això, el mètode de la ciència de la transformació o metanoia, estretament vinculat amb les circumstàncies, sempre contingents i relatives, en què es produeix aquesta "efectivització" signada per innombrables factors externs o forces astrals, començant per la determinació del naixement individual, està també sempre present. 

Tanmateix, s'ha de destacar una constant fonamental en l'art alquímic, és a dir, en el tracte amb àngels, cels i noms divins (i també amb dragons) que no és únicament la convergència cap a una mateixa finalitat. Es tracta de la unanimitat d'opinió i d'ensenyaments en tant que aquella finalitat és invertida en relació amb les possibilitats de l'home en un estat ordinari, que sempre busca la multiplicitat i la dispersió, mentre que tot procés alquímic tendeix a una síntesi, a una concentració de les seves possibilitats, puix en l'essència o en "l'elixir", o en la "pedra filosofal", hi rau tant el misteri de l'Ésser Universal com les virtualitats que li són pròpies, font del seu poder que llavors es podrà desenvolupar en qualsevol direcció i moment. Es tracta, doncs, d'una "conversió", d'una tornada als orígens o a la font primordial d'on tot ha emanat, o del viatge de tornada a casa, semblant al que es realitza des de la multiplicitat a la unitat. Del punt gairebé inexistent ha nascut la Roda del Món i hem de tornar a la immutabilitat d'aquell, fins i tot, per trobar sentit a allò que es mou; per saber que un mateix també és això, la immobilitat del començament, i per tant, la seva simultaneïtat; per comprendre d'aquesta manera la mobilitat de la successió com a una aparença o projecció perpètua de la realitat central. Des del punt de vista alquímic, estem invertits respecte al discurs creacional que constantment va del més petit al més gran (la qual cosa és evident quan es pensa que una gota de semen és l'origen físic d'un ser humà o d'un animal, com la llavor ho és d'un arbre), de l'immanifestat al manifestat; el discurs alquímic es basa en la manifestació per remuntar-se a la immanifestació, provocant l'ésser humà una "regeneració" en si mateix, una nova vida, el naixement d'un altre ésser que va del més gran al més petit perquè ha comprès que no hi ha alternativa possible entre la qualitat i la quantitat i sap, per intuïció directa, que és en la part més petita on s'amaga el secret i on s'allotja la central del poder més alt. 

Res de tot això vol dir que pretenem, ni tan sols que pensem, en limitar l'alquímia metàl·lica i encara menys la seva simbòlica, la qual, d'altra banda, és universal i es refereix fonamentalment a una finalitat espiritual. Tota l'alquímia d'Occident, medieval i renaixentista, n'és testimoni a través de milers d'obres, la major part il·lustrades, l'objectiu de les quals és la transmutació de l'ànima humana, donat que aquesta és el vehicle o pla intermediari on s'efectua la transmutació a la qual ens estem referint; i se sap que en l'alquímia mineral, aquesta operació la simbolitza l'athanor, recipient on "cou" la matèria de la Gran Obra –i on se separen les parts més subtils de les més denses mitjançant successives "coagulacions" i "dissolucions"– i que constitueix un exemple viu de la transformació tant del microcosmos com del macrocosmos, de l'ànima humana com de l'ànima universal. 

L'alquímia metàl·lica forma part de la Tradició Hermètica i són molts els qui han begut de les seves fonts, les quals s'ofereixen amb la finalitat d'apaivagar la set del pelegrí. Això tampoc vol dir que s'identifiqui tota l'alquímia occidental amb l'alquímia metàl·lica perquè no és cert ni tan sols històricament en el sentit en què hem estat parlant, és a dir, en el d'explicar l'abast molt més extens d'aquesta ciència com a art transmutatori o de transformació. A Europa des de l'antiguitat clàssica, i també a la civilització egípcia, hi ha testimoniats mètodes i textos que es refereixen a aquestes arts en perfecta concordància amb tots els pobles antics del món, i sobretot, amb les tradicions actualment vives, és a dir, amb tots els que avui dia practiquen aquestes disciplines a través de diferents vies de realització.¹ A Occident han existit –i encara existeixen– unes altres formes de realització alquímica (que alguns anomenen hermètico-alquímica), i fins i tot molts dels textos "clàssics" alquímics no semblen referir-se, tret d'alguna forma esporàdica i secundària, a operacions de tipus material.² 

Per això, no subestimem de cap manera les operacions metàl·liques o minerals i creiem que mitjançant l'observació i la participació en el seu procés generatiu –anàleg a qualsevol creació, començant per la del cosmos– hom pot ascendir fins a tal punt que l'ànima de "l'operari" sigui una sola i mateixa cosa amb l'operat.³ Però també sabem que no és exclusiu del procés mineral poder servir de base per a una transformació de l'ànima (tot i que, diguem-ho de passada, ens sembla potser el més curiós dels que coneixem). En efecte, els hermetistes coneixen unes altres arts transmutatòries, tant les relacionades amb l'Espagíria (Paracels), com amb la Màgia Natural (C. Agrippa), l'oració o la invocació (M. Ficino), l'art de la memòria (Giordano Bruno) i sistemes complerts de jocs de relacions, analogies, símbols, mites i ritus (molts d'ells compartits amb els alquimistes minerals), ciclologia, i sense mencionar les exègesis, les hermenèutiques, les filosofies, els escrits, etc. que, tractant-se de pura Alquímia o Ciència Sagrada, no s'han expressat de manera metàl·lica o amb nomenclatura astrològica. 

D'altra banda es coneixen diverses classes d'alquímia segons els regnes en els quals es basa com a suport de treball: mineral, vegetal, animal. També la ingestió de substàncies provinents d'aquests regnes forma part del mètode de molts processos alquímics i una mateixa tradició els pot usar indistintament o en diferents estadis del seu desenvolupament. Se sap que els emperadors de la Xina ingerien unes quantitats de jade (que és verinós) i encara avui determinats medicaments fan servir moltes sals i elements minerals en llurs receptes. L'alquímia vegetal és coneguda per tots els pobles arcaics, i nombroses plantes són sagrades per a ells perquè són considerades màgiques, desvetlladores de la consciència o emissaris celestes, alhora que la mateixa transformació dels vegetals testimonia els processos generatius.⁴ Els fongs "alucinògens", l'amanita muscaris, el peyote i el San Pedro i altres cactàcies, l'ayahuasca, la cannabis indica i una multitud de plantes i de sucs sagrats –àdhuc el tabac i l'alcohol– s'inclouen en el mateix camp quant a llur acció, tot i que potser la micogonia es podria considerar més aviat com del regne animal, al qual també pertanyen determinats cucs i unes altres bestioles que es mengen i formen part de determinades cerimònies, així com la sang dels animals, etc. 

Potser una de les formes més freqüents o conegudes de l'Alquímia al món és la que es relaciona amb la respiració, o més ben dit, la que considera la respiració com a punt de partida, o preparatori si es vol, del procés del Coneixement. En aquest sentit, tots els sistemes respiratoris, des del Hatha Yoga, fins a la repetició de mantres a l'hinduisme –l'equivalent occidental de la qual són les jaculatòries, rosaris i altres pràctiques–, així com tot els rituals en què intervenen els cants, la salmòdia i el ball, s'han de posar en íntima relació amb aquests mateixos processos respiratoris on s'alternen l'expiració i la inspiració, o en termes alquímics, la coagulació amb la dissolució. 

De fet, quan s'inspira es rep l'alenada vital, la qual és "coagulada" per perpetuar la vida. Al contrari, quan una persona mor es diu que ha expirat, i per la seva mesura no hi ha una "dissolució" més gran que abandonar l'estat humà. Tota l'obra alquímica es duu a terme mitjançant aquesta dialèctica i no és difícil advertir que qualsevol "coagulació" es pot relacionar amb el fred i la "dissolució", amb la calor (la metàl·lica, per exemple). En veritat, totes les operacions alquímiques es duen a terme mitjançant el foc, el qual, com se sap, quan és molt fort abrasa i quan és molt dèbil no transforma; per aquest motiu, es recomana unànimement als operaris –o adeptes– que sàpiguen mantenir controlada la flama del seu athanor, o de la seva energia ígnia (com una passió continguda), donat que després d'una eufòria es produeix una depressió, tot i que mai no es podrà evitar la dialèctica d'un fenomen universal que s'expressa mitjançant una etapa restrictiva seguida d'una altra d'expansiva. Per aquesta raó, el xaman de les cultures arcaiques, avui encara viu a les cultures precolombines entre d'altres, ha de conèixer les dues etapes i gronxar-se al seu ritme mantenint la calor interna –pràctica corrent a l'hinduisme i al budisme–, la qual cosa li permetrà conjugar harmoniosament els déus celestes i els de l'inframón. I de la mateixa forma que tot naixement es resol amb la mort i aquesta és continuada amb un renaixement –sigui quin sigui el punt de vista que s'adopti, atès que la creació és perenne–, també aquests estats se succeeixen en l'ésser subjecte a l'espai, el temps i la memòria. Per això, el xaman a qui acabem de referir-nos viu en el seu procés alquímic indefinides defuncions i resurreccions. Fins i tot, podríem dir que, en efecte, aquesta és la seva professió. Tanmateix, hem d'observar també que, d'una manera concordant, en el procés general de l'Alquímia s'assenyalen diverses etapes significatives que es realitzen esglaonadament en la projecció temporal, les quals estan vinculades als cicles que, encara que universalment se succeeixen sense solució de continuïtat, adopten un sentit molt clar en el subcicle d'una existència particular on la dimensió de la vida humana reconeix les tènues i subtils senyals d'una transformació que, per lleu i difuminada que sembli, es fa de cop transparent i s'arrela profundament al cor de l'athanor –o, el que és el mateix, de l'ànima humana–, la qual cosa permet a l'operari continuar desenvolupant-se per enfrontar-se a nous treballs de la seva ciència evolutiva gràcies a la intuïció intel·lectual, directa, que no admet dubtes ni demostracions perquè resulten absolutament innecessàries cara a la certesa absoluta. 

D'aquesta manera, es pot comprendre que aquest procés de l'adepte –o del xaman que ha rebut iniciacions successives o ha comprès diferents estats de l'Ésser Universal–, que va assolint paulatinament els colors de l'Obra, és una autèntica immersió en el temps, puix s'adona de la simultaneïtat de tot allò que és possible (i que s'esdevé gràcies a la projecció temporal, és a dir, gradualment) i reconeix estats no humans des d'una perspectiva diferent, on veu girar la roda dels esdeveniments i fenòmens sense enganxar-s'hi, de la mateixa manera que l'alquimista metàl·lic observa d'una forma imparcial les substàncies que experimenten una combustió –es coagulen i es dissolen– al seu athanor. En tot això, també hi juga un paper decisiu la memòria, matèria amb que està teixit el temps i per tant l'home, donat que aquest és no tant allò que coneix com allò que recorda, i en tot cas, si és alguna cosa ell mateix, ho és per la seva memòria, imprecisa i fràgil substància que canvia amb els moments i els dies i s'actualitza constantment.⁵ 

Hi ha persones que coneixen innombrables manuscrits i edicions alquímiques extremadament rares i han après perfectament la nomenclatura dels diversos autors –que, com se sap, moltes vegades es mostren diametralment oposades a causa dels diferents punts de vista–, i que, malgrat sentir-se orgullosos perquè tenen un laboratori a una habitació de casa envoltat del secret més gran, ignoren completament la finalitat del seu art i l'objecte de la seva ciència, a la qual confonen amb l' "erudició", l'excentricitat psicològica i el gust d'una certa atmosfera paranormal. Aquesta activitat és pròpia dels anomenats "bufadors", la majoria d'ells fabricants de moneda falsa, que desgraciadament pul·lulen per l'ambient esotèric encara que farien més ben fet apuntant-se a les files oficials. 

En aquesta ràpida ullada sobre els diversos "mètodes" alquímics o de transmutació, no volem deixar de banda la càbala hebrea i els calendaris mesoamericans , ambdós posseïdors d'un cabal iniciàtic –i per tant poètic– inigualable. La primera el vehicula a través d'una metafísica del llenguatge, especialment de l'alfabètic, i les correspondències entre les lletres i els nombres, el que s'ha anomenat i constitueix la "ciència dels nombres". Els segons, essent sistemes totalitzadors que abasten el moviment i l'espai de tot el creat, defineixen imatges i organitzen espècies, gèneres i concepcions basant-se en les analogies i correspondències de tota mena que lliguen l'Univers, on el número gaudeix d'un paper preponderant, i constitueixen la Ciclologia. Volem aclarir que, sigui quina sigui la via que s'esculli, s'ha d'aspirar sempre al nivell més elevat lligat a la metafísica; com el Jnâna Yoga de la Tradició Hindú. Les pràctiques sexuals com a elements de realització espiritual sempre han estat mètodes d'aprenentatge. Com ja hem dit, en general es coneixen més les possibilitats del Tantra Yoga i l'alquímia xinesa, tot i que, a la seva manera, tots els pobles les hagin fet servir amb aquestes formes o amb d'altres summament variables i que poden ser aparentment estranyes per a una ment actual, com per exemple la castedat, que podria sembla paradoxal.⁶ A Occident, l'energia sexual se sublima fins a unir-se amb l'emotivitat i s'anomena amor, una evocació de l'Amor que tot ho uneix. A causa dels motius esmentats, és lògic pensar que aquesta mena de sentiment es troba avui dia íntimament unit a una versió elemental de l'immediat i la possessió, és a dir, a l'invers del que és veritablement aquella energia que, en realitat, es tracta d'un missatge generós gràcies a la presència d'unes altres realitats a l'interior d'un mateix. Enlloc no queda més clara la negació de les possibilitats humanes com en aquesta adulteració. 

En els mites genèsics, és a dir els relacionats amb el naixement d'un ésser (gràcies a una conjunció d'oposats, home-dona), és el propi ésser qui s'autopareix. 

Això és degut a què la vida interior està invertida respecte al món exterior, exactament igual que la vida sagrada i la profana.  

Cal el foc, anomenat sofre en Alquímia, perquè es fecundi el mercuri i es produeixi el nen alquímic. Però sense la presència del mercuri, a qui fecundaria el sofre? L'àngel Gabriel anuncia a Maria i ella respon: "Faci's en mi segons la teva paraula". Sense aquesta acceptació, el ritu tampoc no es produiria. En unes altres tradicions, Afrodita-Venus, l'Amor, l'energia capaç d'unificar-ho tot, neix del semen produït pel desmembrament d'Urà (el Cel) i és anomenada la "dona nascuda de les onades". De totes maneres, aquests naixements són "antinaturals" perquè la fecundació és "anormal" respecte a les simples gènesis ordinàries. Són el foc i el cel els que en definitiva fecunden, i això, que és absolutament intern, constitueix un fet sempre sorprenent però més real que cap altra cosa coneguda –tot i que pressentit– fins al moment. Això no és casual, i segons totes les tradicions, cal un llarg pelegrinatge i grans treballs per obtenir-ho, com en el cas molt clar d'Herakles-Hèrcules. 

En el Llibre de la Revelació, l'oposició entre l'àngel i el drac és clara. Per a nosaltres, el primer es relaciona amb l'aire i expel·leix un dolç alè per la seva boca; el segon s'identifica amb el foc i engega flames furioses. D'acord amb el pensament arcaic, es podria pensar que ambdós símbols configuren un de sol en dues modalitats. D'altra banda, s'ha d'assenyalar que, alhora, cadascun admet al seu interior una dualitat: l'àngel de la mort és un huracà colèric, el drac alat un animal gairebé domèstic. L'àngel beu aigua, el drac vi.