Hem considerat la Roda com a símbol del moviment i d'allò que és cíclic, és a dir, en forma temporal i també espacial com a centre en tant que eix. En aquest últim cas, tots els pobles tradicionals han situat la ciutat, el temple i fins i tot la casa en punts significatius del paisatge amorf, és a dir, del caos i l'esdevenir. Aquests punts són centres específics de generació i d'irradiació d'una cultura perquè es considera que connecten acuradament amb uns altres plans de la realitat, de forma vertical, i es manifesten en aquest omphalos. De la mateixa manera, els coneixements obtinguts per inspiració dels déus s'expandeixen horitzontalment. 

El simbolisme de la muntanya també també s'hi refereix, així com la seva rèplica constructiva humana: la piràmide (o el zigurat), l'ascens de la qual s'ha de fer de manera esglaonada. Igualment, el simbolisme de l'escala no significa altra cosa, i cal recordar aquí el popular episodi bíblic del somni de Jacob en el qual aquest veu una multitud d'àngels que pugen i baixen per una escala assegurant d'aquesta manera la comunicació entre la terra i el cel. 

En el símbol de la Roda, aquests nivells s'estableixen com cercles concèntrics situats al pla intermedi que es troben més o menys allunyats del punt central, el qual equival a l'eix vertical. A la tradició hindú, un eix invisible, un fil, el sushumnâ, travessa tots els móns; en l'home, l'eix està representat per la columna vertebral a la base de la qual jeu adormida la serp kundalinî on s'articulen els diferents chakras, discs o rodes, energies íntimament vinculades al procés del Coneixement i a la seva ritualització –la Iniciació– que ella activarà quan desperti.¹ 

Aquests graus de coneixement van del més dens al més subtil, de la base del mont o piràmide al punt més alt ; des del chakra inferior de la columna vertebral (mûlâdhâra) al superior, el de la coroneta (sahasrâra). Expressat en termes cabalístics, és l'espai, el "recorregut" que separa Malkhuth de Kether, és a dir, la manifestació universal del Principi. Lògicament, els cercles concèntrics es presenten jerarquitzats en el símbol de la Roda en virtut de la proximitat al punt central on els radis s'acosten d'una manera més íntima a Ell.  

Igualment, també podem associar aquests graus de coneixement amb nivells de la consciència humana, o plans de lectura de la totalitat de la manifestació, i no únicament amb una de les seves parts o components. Bàsicament volem assenyalar quatre plans de lectura de la realitat, els quals a moltes tradicions són tres en unificar-se els dos assignats al pla intermedi.² Aquests nivells de lectura són els mateixos que s'assignen a qualsevol text o llibre sagrat començant per la Bíblia, i són propis de totes les tradicions, especialment les anomenades "del llibre" (jueva, cristiana, islàmica), perquè elles simbolitzen amb aquest "llibre" la manifestació original de la paraula, la revelació, una teofania permanent, és a dir l'eix central que permetrà l'ascens ordenat per la jerarquia dels móns.³ 
 

En realitat, la Iniciació ritualitza el procés de Coneixement, i per això, el que interessa en definitiva és aquest Coneixement, donat que és el real i veritable. Moltes persones poden participar de vegades en ritus iniciàtics tradicionals sense que ni tan sols arribin a capir què significa el Coneixement; i a l'inrevés, un individu que no hagués participat mai en cap ritual podria coronar el seu procés de Coneixement, de realització, que és en definitiva el que simbolitza la Iniciació. Això no significa de cap manera que aquell qui tingui l'oportunitat d'iniciar-se en alguna forma tradicional no ho faci per considerar que ja s'ha produït en ell el Coneixement. Ans al contrari, tota Tradició autèntica posseeix els mitjans espirituals necessaris per ajudar-lo en el seu recorregut, i fins i tot, contenen la possibilitat de "regularitzar" la seva situació i integrar-lo en un corrent espiritual que li aportarà l'energia d'aquest i al qual ell hi oferirà el propi esforç, tot i que, actualment, la degradació de les religions és tan greu que gairebé no queda res en elles que estigui relacionat amb la Saviesa; en molts casos, l'estudiant opta per alguna forma diferent a les d'Occident. Hem de recordar que el ritual tradicional exemplifica la història arquetípica de l'encarnació, el mite del déu-home i de l'home-déu. 

Com se sap, el taoisme considera que l'equilibri cosmogònic es deu a l'acció permanent de dues forces oposades, el yang (positiva) i el yin (negativa), les quals conjuguen una harmonia que és el propi univers, i que aquestes energies, representades per una espiral doble, es troben presents en totes les coses, ésser o fenomen i configuren tot un procés creatiu. 

Aquest procés al qual ens referim, permanent i màgic, conté d'una banda un poder vinculat a allò que és passiu, fred, inert i amb el quadrat (yin), i d'altra, un de relacionat amb el que és actiu, vital, la calor i el cercle (yang). Aquestes forces, alternant-se i equilibrant-se constantment, configuren un sol ésser indestructible car és clar que no podrien existir la una sense l'altra.⁴ És a dir, que en cadascuna hi ha quelcom de l'altra, una afinitat sense la qual no podrien oposar-se. En realitat, són dos focus polaritzats d'una mateixa força. En el vast Pla Universal, aquesta oposició és una complementació puix la dialèctica és part de l'harmonia i del discurs del Món. Per això, el taoisme, com qualsevol altra tradició, no exclou el mal, la destrucció, etc. a la seva cosmogonia, sinó que l'incorpora com un component de la realitat, com el símbol del drac o del monstre aquàtic-igni que representa tant l'energia ctònica com la urànica; és a dir, que no exclou els contraris sinó que els complementa. L'enumeració dels oposats seria impossible per interminable, tot i que és molt important fer-ne personalment una llista perquè no hi ha un exercici millor per conèixer els temes de la simbòlica, la metafísica, la cosmogonia i l'esoterisme en general que conjugar-los permanentment. No hi ha res bo o dolent en si; allò que és bo per a uns pot ser dolent per a uns altres, allò que ahir va ser desitjable, és avui una atrocitat, o a l'inrevés. El que és summament inconvenient és tenir opinions inamovibles sobre temes diversos que, a banda d'haver estat fixades per usos i costums, no són personals tal com es pensa sinó que s'han extret del ventall de possibilitats del medi sovint de manera casual; i això, sense esmentar la quantitat de fòbies, manies i condicionaments que generen i amb les quals el subjecte s'identifica fins al punt de ser capaç de matar en prendre-les per realitats veritables en un món que no és una altra cosa que una representació teatral, una caixa de llums i ombres en un perpetu esdevenir. 

La inaprehensibilitat del Tao fa que el taoisme no en parli gaire, però alguns textos com el Tao-te-King mencionen un Tao de la terra, un Tao de l'home, un Tao del cel i un Tao de Taos o Tao Innombrable. Se sol comprendre generalment que el Tao és el cèrcol invisible que conté els poders yin-yang. En aquest cas, de la Unitat perfecta i indiferenciada del Tao, un androgin o hermafrodita,⁵ se'n deriva una parella d'oposats que es complementen constantment generant tots els plans i que constitueixen amb el propi "cos" del Tao una Trinitat indissoluble. És per això que el text taoista també afirma que de la combinació dels tres primers números procedeixen tots els altres. 

Tanmateix, el taoisme ens parla d'una altra triada, cel-terra-home, on aquest últim és l'intermediari entre els dos primers. En la simbòlica de la roda es podria atribuir el punt central al cel, la perifèria a la terra i el radi que els uneix a l'home. En la simbòlica cristiana es podrien co-relacionar amb esperit-ànima-cos, i en l'alquímia amb la manifestació aformal, la subtil i la barroera o sofre, mercuri i sal; i també segons les paraules de Plató, amb l'Essència que conjuga el Mateix i l'Altre, tot i que aquests dos últims exemples se simbolitzen molt millor gràficament amb un triangle equilàter, el vèrtex superior del qual es polaritza a la base. També aquesta interpenetració d'energies que representa el símbol yin-yang, aquesta helicoide doble, podria equiparar-se simbòlicament al moviment ascendent-descendent del model de la roda, i que, com aquesta, es subdivideix conformant un quaternari car el símbol del yin i yang ocasiona una nova partició donat que a cada yin hi ha d'haver una potència del yang i en tot yang una presència del yin. 

És evident que aquest quaternari és generat pel misteri del Tao o del punt immòbil, per la seva emanació expressada mitjançant la seva pròpia dialèctica i que troba el seu sentit en la complementaritat dels oposats. Això últim és simbolitzat pel número cinc, al qual la civilització xinesa, igual que les precolombines, hi van basar tota la seva cultura. Elles van fonamentar llur vida en un quadrangle, símbol de la tensió alternada dels oposats i d'un punt central, lloc de repòs, d'equilibri i de no contradicció, espai sagrat i axial on fóra possible establir la connexió amb unes altres realitats o éssers anomenats esperits, àngels o déus. Aquest eix s'anomena Tien-Tao a la tradició xinesa. 

Així doncs, la conjunció dels oposats és un dels temes centrals de l'esoterisme i de la simbòlica. També se sol representar amb dues columnes, per exemple els pilars J i B de la Maçoneria, o les de la misericòrdia i el rigor del diagrama de l'Arbre de la Vida cabalístic. Veritablement, aquesta representació correspon igualment al símbol de la porta, símbol del pas per excel·lència perquè separa –i uneix– dos espais dissímils, dos móns diferents i estableix un límit, la qual cosa queda claríssima quan el referim a l'entrada d'un temple religiós, on aquesta línia actua com divisòria entre allò que és profà i allò que és sagrat. En aquest cas, la conjugació dels oposats permetria l'ingrés a uns espais o uns móns nous i diferents. 

Hem tractat breument d'alguns temes relacionats amb la Simbòlica i la Cosmogonia Perenne. Hem utilitzat el símbol de la Roda present a diferents tradicions com hem fet altres vegades, convençuts del seu valor didàctic per no dir del seu poder sagrat, màgic i transformador de transmissió.⁶ Encara hem d'aclarir alguns punts de connexió amb la Cosmogonia Perenne. 

Efectivament, la descripció del món, la cosmovisió essencial, ha estat revelada per totes les tradicions conegudes, tant els pobles "primitius" com les grans civilitzacions.⁷ El primer motiu d'això és que la cosmogonia és només una i sempre la mateixa en tot temps i a tots llocs; per tant, en correspondre a un sol Coneixement, la descripció que se'n fa ha de ser idèntica. El que se sol oblidar és que és en aquest mateix cosmos on vivim els contemporanis, i també que la comprensió de la seva descripció no solament és vàlida per avui, sinó que és actuant pel fet de promoure en la psiqué una revulsió d'imatges, suggerides pels símbols, fins arribar al canvi complet o a la seva conversió. La substitució de les convencions xates, petites, asfixiants o històriques que el món modern ens ha proporcionat provocarà en nosaltres, i com a conseqüència en el nostre pensar-actuar, una autèntica transmutació a condició que s'hagin vivenciat de forma concentrada i s'hagin absorbit al cor els símbols de la Cosmogonia Perenne. En aquest cas, el model de l'univers es constitueix en un mandala multidimensional que abasta la totalitat de l'ésser i en el suport més indicat per a la construcció de l'home nou, de l'ontologia com a pas previ a la metafísica; es podria dir que l'ésser que edifica la seva vida d'acord amb els Universals o Arquetips, s'inicia en el Coneixement de la realitat com han fet tots els qui van construir les cultures de les quals en som hereus. 

Totes les cosmogonies conegudes, és a dir, les projeccions de la cosmogonia primordial, o sigui, el coneixement íntim de la realitat, duen immediatament (per oposició a l'il·lusió i a l'engany dels sentits en un món d'aparences) al reconeixement immediat d'una altra possibilitat sempre present; la seva misteriosa manifestació és la totalitat del cosmos, el qual no és més que l'ombra d'aquella presència sense la qual aquest no podria existir ser manera. 

En la descripció cosmogònica tal vegada més antiga que es coneix, l'egípcia, el Món té sentit perquè és un reflex de la Vida Eterna. La navegació del Nil (font de vida) adquireix validesa perquè és una reproducció d'un paradigma: la navegació pel Nil celeste, el recorregut de l'ànima després de la mort, representat i presidit per Osiris, el déu egipci més important. Veritablement, aquest és el fet fonamental a totes les tradicions i la finalitat darrera de les cosmogonies i les simbòliques. En el pla humà, se sol representar com un pelegrinatge, imitació del pelegrinatge final de l'ànima; totes les tradicions han conegut aquest ritu, efectuat pels egipcis a la ciutat de Abidos (Tis) situada al marge occidental del Nil, a la ribera que pertany als morts, lloc de culte del déu dels difunts i de la seva cort. Per això i car el Coneixement de la realitat del Cosmos es fon amb el Coneixement de la Creació d'un Creador, és possible assolir aquesta ascesi donat que ha estat revelada a homes inspirats que l'han transmès al medi social a través de coneixements i energies subtils presents als símbols, els mites i els ritus. Precisament això és la Iniciació, la qual és present unànimement a totes les cultures tradicionals i consisteix en ensenyaments que es reben a través dels mitjans abans esmentats, essent la finalitat última la Realització total. Per això, aquest procés de sacrifici i coneixement de la realitat cosmogònica, aquests ensenyaments encarnats que caracteritzen la Iniciació, promouen en l'adepte l'accés a un altre grau de Coneixement i experiència de nous plans de la Realitat, la qual cosa, com s'ha dit, inclou una mort a les velles concepcions i un renaixement a un altre món on li espera un llarg viatge ple de sorpreses. Com es veu, doncs, la Iniciació és en aquesta vida una imatge del viatge de l'ànima al país dels morts i el representa efectivament fins en els detalls més petits d'acord amb les lleis de l'analogia. No ens podem estendre més en el tema de les iniciacions, però repetirem que inclouen diversos nivells corresponents a graus de consciència o Coneixement. Hauríem de fer esment de diferents classes d'Iniciació: les sapiencials, les guerreres, les artesanals; és interessant estudiar les diferents estructures en que es manifesten tant a diversos pobles arcaics com a grans civilitzacions. No obstant això, en l'essencial, aquests ritus continuen essent "primitius" en la forma encara avui dia, per més sofisticats que semblin en algunes religions; moltes d'elles els conserven sense saber-ne gairebé res del valor, e.g. els sagraments cristians del Baptisme, la Confirmació i l'Orde Sagrat, corresponents en la Maçoneria als graus d'Aprenent, Company i Mestre. 

D'altra banda, els diversos tipus d'iniciació no han de ser forçosament contraposats, i així tenim exemples d'innombrables savis que han estat alhora guerrers i artistes. 

També volem destacar que el mite ben observat presenta característiques circulars. Això és així, en primer lloc, perquè en ell gairebé sempre es conta una història cíclica que inclou el tema de la mort i la resurrecció, el principi i la fi, o diferents transformacions o canvis d'estat. En els casos en què s'han conservat històries arquetípiques variades i diferents, aquestes s'entrellacen constituint l'estructura circular del que és mitològic, on unes narracions s'encadenen amb altres de manera indefinida –a cops, mitjançant llaços familiars– sense solució de continuïtat. Fins i tot, en una mateixa tradició es pot donar el cas d'una història que es repeteix diverses vegades guarnida amb vestimentes diferents, determinades per raons originades en causes cícliques, però que essencialment manifesten el mateix. 

En termes generals, la cosmogonia arquetípica es podria descriure com el plànol d'un temple o d'una ciutat sagrada que la representa al món. Un punt o eix central governa tota la construcció i la connecta amb altres plans de la realitat vertical. La base és quadrada (o és l'equivalent circular) i s'obre a l'exterior mitjançant les (dues) columnes d'una porta. A través d'ella s'accedeix al temple, en el qual hi ha espais diferents (tres o quatre) fins arribar al Sancta-Santorum. Al temple egipci, aquestes sales van de més gran a més petita, cosa que fa disminuir gradualment la lluminositat de cadascuna fins arribar a la penombra de l'última. Aquests espais són equivalents i previs als invisibles i verticals, els quals s'articulen mitjançant l'eix i arriben a la volta o al sostre, imatges del cel. En alguns temples, com el Panteó de Roma, les voltes tenen obertures que marquen la sortida cap al supracòsmic; en uns altres, com és el cas del temple egipci (per exemple el de Dendera) i la lògia maçònica, aquesta sortida es troba implícita al mateix firmament pintat en la summitat. 

La numerologia i la geometria expressen les "mesures", els mòduls reguladors de l'harmonia universal, les "proporcions", el joc de tensions en permanent desequilibri-equilibri que conforma la totalitat d'allò que és creat i acull l'onada d'emanacions de les quals l'home és el subjecte. Per això, mitjançant la conjunció de tots els oposats i de la contradicció fonamental de les dues naturaleses de l'home, aquest és capaç no solament de trobar el seu Ésser i el paper que ha de desenvolupar en el cosmos com a part activa, sinó suposadament de transcendir-lo per viure, aquí en vida i després de la mort, uns altres graus immanifestats de l'Ésser Universal. 

Si el símbol és manifestació i si en el més profund de qualsevol expressió s'hi troba amagat un significat ocult, una altra realitat, és lògic pensar que l'art du a terme una funció extraordinària com a sistema de comunicació i, sobretot, de cohesió en el món i que gràcies a ell (a la concentració que li va donar origen i a la que alhora origina) no s'han perdut uns determinats valors universals que ell ha fixat en diferents llocs i temps, testimoniant d'aquesta manera la voluntat de ser i assenyalant (més o menys conscientment) els camins de la llibertat a través de la repetició d'un acte creatiu primigeni. L'art és símbol en acció, i en conseqüència, ritu; i no hi ha un ritu més perfecte que la cosmogonia, el funcionament complex i subtil de la màquina del món, una entitat orgànica que viu constantment el desplegament de les pròpies possibilitats fins als seus límits, configurant l'obra d'art més bella, profunda i intel·ligent respecte a la qual totes les altres són reflexes, tot i que les millors arriben carregades, cosmitzades, per les vibracions de la pròpia estructura de la manifestació Universal figurada per una espiral doble d'energies que es reciclen perpètuament. 

El món, com el més precís –i preciós– objecte de disseny, inclou a la criatura i al Creador amalgamats en una continuïtat en la que a l'expiració d'un correspon la inspiració de l'altre i a l'inrevés. Aquest fet és un miracle reiterat i configura la identitat del ser i de l'Ésser Únic, la Suprema Identitat, la que no admet cap dualitat perquè ella mateixa és tota la realitat. 

Així doncs, l'artista és l'ésser capaç de condensar les forces còsmiques per la seva mediació, l'oficiant del ritu creatiu, i el seu art més elevat és convertir-se en l'objecte de la seva pròpia obra. 

Assenyalarem finalment que en el Procés de Coneixement (gnosi) o experiència directa de la Cosmogonia Perenne, no hi ha res comparable a la deïtat anomenada Intel·ligència, la Gran Mare o Mare Eterna (Binah a la càbala hebrea, Nârâyâni en el tantrisme hindú), energia capaç de seleccionar els valors i col·locar-los al seu lloc creant així un ordre mental en oposició al caos de la ignorància.⁸ En això radica la importància del model de l'Univers i el seu Ordre Arquetípic, és a dir, de la doctrina i la seva encarnació, que és capaç d'activar i generar l'auxili d'aquesta deïtat que sempre es manifesta al microcosmos com la comprensió immediata feta efectiva al cor. Per la seva pròpia virtut, aquesta energia rebutja els pretensiosos paradigmes culturals que ens condicionen als homes actuals, especialment els que es refereixen a les idees falses de progrés i d'evolució, és a dir, les de la ciència oficial contemporània,⁹ i permet així l'obertura d'un espai on les coses, els éssers i els fenòmens podrien ser completament diferents de la visió horitzontal, personal i empastada tot just heretada dels darrers segles; i encara més, fomenta la possibilitat de percebre i actualitzar allò que molts cops els sentits neguen i de rebutjar la il·lusió general i profana. És possible afirmar que, gràcies a la seva pròpia universalitat, ningú deixa de ser convocat a aquest ritu de la Intel·ligència, un nom diví que es pot acceptar o rebutjar d'acord amb els nivells de l'ésser individual i segons aquest decideixi mantenir-se còmplice d'un engany hipòcrita o opti per la lucidesa com a estat permanent. "La teva esposa serà una gerra fecunda dins la intimitat de casa teva" (Salm 128, 3, Bíblia de Jerusalem).