Aquesta ciència, pràcticament desconeguda per a l'ésser humà actual producte del racionalisme, del positivisme, del materialisme i de la tècnica, fou tanmateix l'estructura de base primària damunt la qual tant els pobles primitius com les grans civilitzacions de l'antiguitat (per exemple, els egipcis), van basar llurs creençes, i en van fer l'eina amb la qual van construir llur vida i llur cultura, la qual, en el cas esmentat, va durar tres mil anys. Es podria dir el mateix de l'imperi xinès, o més ben dit, de la Tradició extrem-oriental, encara que aquí esta ciència, de fet, constitueix el denominador comú de totes les tradicions conegudes, tant si encara són vives, com la hindú o el jainisme, com si són aparentment mortes, com les precolombines. 

Hem d'afegir que la manera normal com s'expressa aquesta Cosmogonia Universal i Perenne és amb el símbol o amb un conjunt de símbols en acció que conformen codis i estructures que es conjuguen permanentment entre sí manifestant i vehiculant la realitat, és a dir, tota la possibilitat del discurs universal, el qual es fa audible i comprensible per llur intervenció. El símbol és, doncs, la traducció intel·ligible d'una realitat cosmogònica i, alhora, és la mateixa realitat en si al nivell en què ella s'expressa.¹ 

Per estudiar la cosmogonia ens interessen particularment els símbols numèrics i geomètrics que, com se sap, mantenen una perfecta coincidència entre ells i constitueixen mòduls paradigmàtics presents a totes les cultures en conformar la pròpia estructura de qualsevol construcció, en aquest cas, de la Construcció Universal. No obstant això, ara tractarem no solament els nombres i les figures geomètriques i el simbolisme constructiu en general, sinó el símbol de la roda en particular, dient, però, que allò que la simbòlica a dins seu, a la seva intimitat més profunda, no és una altra cosa que la totalitat del cosmos, actual i constant, donat que ella mateixa, la Cosmogonia Perenne i Universal -i no únicament la ciència que se n'ocupa- és vàlida per tots els temps i a tots els llocs en la dimensió d'allò que és humà, i no és més que un símbol d'un fet molt més ampli que la transcendeix, tota vegada que és possible concebre-la i explicar-la com una modalitat arquetípica de l'Ésser Universal.  

Equivocadament, es podria pensar que les estructures simbòliques només són unes simples convencions que es fan servir per descriure la realitat. Això seria vàlid si s'apliqués igualment a qualsevol manifestació, la qual sempre és una determinació, una fixació, començant pel llenguatge i el verb; però és evident que avui no hi ha una altra manera de copsar la realitat si no és mitjançant el símbol (lingüístic, numèric, geomètric, etc...) i els codis que aquest conforma. 

Arribats a aquest punt, s'ha de dir que el símbol no és arbitrari, sinó que reflecteix autènticament allò que expressa, un requisit sense el qual es faria impossible qualsevol relació o comunicació. També s'ha de recordar que en prendre el símbol una forma, crea una estructura en el corrent d'allò que no s'enuncia, en la vida larvària i caòtica de l'esdevenir. Els antics coneixien sobradament aquesta veritat i d'aquí ve el valor creatiu que atribuïen a la paraula; és a dir, que el subjecte participa de qualsevol fet objectiu i, com a conseqüència, el genera; la història dels seus cicles també testimonia aquesta constant interrelació. Malgrat això, la irrealitat del món -i de l'home- només es poden percebre perquè aquestes manifestacions existeixen i, en aquest cas, han de ser subjectes i objectes d'alguna revelació. Els símbols, com els conceptes o els éssers, són imprescindibles en el pla de l'Univers i alguns codis, com l'aritmètic o el geomètric entre d'altres, no són convencions casuals sinó que expressen realitats arquetípiques i conformen la base de qualsevol estructura, no únicament en l'"exterior", sinó també en l'"interior", fins al punt que es podria dir que aquestes imatges constitueixen categories pròpies del pensament i fan de l'home un autèntic intermediari entre allò que es coneix i el desconegut, és a dir, el més gran dels símbols, capaç mitjançant aquesta mediació d'unificar la multitud d'allò que és dispers.  

El símbol de la Roda 
D'entre els símbols sagrats de tots els pobles, la Roda potser és el més universal. Això és, d'una banda, perquè aquest símbol apareix de manera unànime, directament o indirectament, tractat a totes les tradicions i semblaria que és consubstancial amb l'home; i d'una altra banda, perquè la mateixa universalitat dels significats de la roda i la seva connexió directa o indirecta amb els altres símbols sagrats, especialment amb els nombres i les figures geomètriques, en fan una mena de model simbòlic, una imatge del cosmos, puix la llanda en el pla és un cercle i la circularitat és una manifestació espontània de tot el cosmos. Així, aquesta energia ha de provenir d'un punt central que la irradia, i aquest és el cas de la roda, símbol del moviment i alhora de la immobilitat, que pot girar i repetir els cicles fent possible la marxa gràcies a un eix immòbil. En un pla, això es representa com un centre del qual la circumferència n'extreu la forma (tant si es fa servir un cordill com un compàs, cal un punt fix per traçar la circumferència) per irradiació, de la mateixa manera que l'energia potencial de l'eix es transmet a la llanda mitjançant els radis de les rodes, anàlogues al radi de la circumferència;² qualsevol qui traça una circumferència sap que aquesta depèn del punt central i no a l'inrevés. Entre el punt central i la circumferència es configura el cercle; el valor aritmètic atorgat al primer és la unitat, la qual és una representació natural del punt geomètric, i a la segona el nou, que és el número del cicle perquè és el de la circularitat, tal com veurem més endavant. La suma d'ambdós fa la desena (1 + 9 = 10) que és el model numèric de la Tetraktys pitagòrica, susceptible d'ésser relacionat amb qualsevol altra aritmosofia perquè els nombres -i les figures geomètriques- són mòduls harmònics arquetípics, vàlids a tot el que s'ha manifestat i, en conseqüència, en qualsevol temps i a qualsevol lloc dins d'aquest cicle humà. 

Així doncs, no ens ha d'estranyar que en aquest treball es tractin conjuntament els símbols de la roda i del cercle, el de l'espiral i fins i tot el de l'esfera, ja que no és altra cosa que el cercle tridimensional; ni tampoc que es faci esment de símbols estretament associats a la roda com el de la creu, el quadrat i d'altres, i que es recorri a les diferents tradicions on això és palès. D'altra banda aquest símbol és present a la nostra pròpia Tradició i treballar amb ell és al nostre abast. L'observem en l'àmbit quotidià i constantment; de fet, és evident a la vida mateixa, perquè com ja hem esmentat, les coses es produeixen mitjançant un moviment circular i, en conseqüència, són cícliques. Aquest és un pensament emès per totes les doctrines metafísiques, encara que de vegades en algunes es dóna per suposat i en d'altres es destaca de forma especial. Nombrosos pobles han associat la figura plana esquemàtica de la roda en un pla al sol i, de fet, avui encara és el seu signe astrològic; en l'alquímia representa l'or, l'equivalent terrestre. D'aquí a associar el recorregut del sol amb un carro daurat, o de foc, només hi ha un pas. De fet, el seu abast és molt més ampli i es correspon amb la idea arquetípica de Centre, allò que és capaç de generar un ordre dins la massa amorfa del caos, el punt immòbil imprescindible a tota creació, el motor gràcies al qual l'esdevenir té un sentit. 

Com s'ha dit, aquest punt central de la Roda del Món es comunica amb la perifèria a través dels radis que són, per tant, intermediaris entre ambdós; i mentre la roda gira sobre ella mateixa simbolitzant el moviment i el temps, l'eix roman fix simbolitzant la immobilitat i el que és etern.³ 

Nombrosos pobles i diferents autors antics han considerat el cercle i l'esfera com unes figures perfectes i expressions de la totalitat. La roda, en particular, s'associa als cicles que reitera una i altra vegada i, per tant, a allò que és relatiu, passatger i contingent, però sobretot, a la recurrència i a la reiteració. Com es pot veure, aquest símbol es presta a innombrables transposicions al pla metafísic, ontològic i còsmic i és objecte de coneixement i d'especulació. 

L'eix és a l'esfera com el punt central és al cercle, i per tant centre i eix es corresponen exactament, essent el primer un símbol pla i l'altre un de tridimensional del mateix concepte.  

Si el punt és virtual, immanifestat i geomètricament no existeix, la perifèria de la roda és visible i representa en l'ordre còsmic la manifestació universal, i en el món de l'home, qualsevol expressió microcòsmica; per això el punt i el cercle es poden equiparar a la potència i a l'acte, i per tant, a la contemplació i a l'acció. 

La primera divisió que pot sorgir del símbol de la roda és la bipartició de la figura que la representa en dues meitats anàlogues i exactes. Aquestes representen els dos moviments, d'ascens i de descens, que realitza la roda en recórrer un cicle, ja sigui el del sol durant l'any, el del dia, el de la lluna en un mes o el de la vida d'un ésser humà, el del naixement i la mort que signen qualsevol creació. 

El principi i la fi tenen un origen i un destí comuns, la qual cosa inspira, a més, les idees de reincidència o repetició, creences i conceptes comuns a tots els pobles arcaics i tradicionals que han viscut sempre un temps cíclic i no un de lineal, com l'acostumem a concebre els contemporanis. Qualsevol punt de la perifèria -els quals són de nombre indefinit i poden simbolitzar cadascun la vida d'un home dins la multitud de la creació- és un reflex del centre i s'hi connecta mitjançant el radi; però mentre que a la llanda tot és successiu, des del punt de vista central, les coses són simultànies. Òbviament, aquesta figura també es pot adaptar als conceptes d'interior i exterior, de llum i reflex, i àdhuc de realitat i il·lusió, donat que la permanència del punt no s'altera davant de les formes canviants i sempre peribles del recorregut perifèric. 

Ens diu René Guénon: "El centre és, abans que res, l'origen, el punt de partida de totes les coses; és el punt principial, sense forma ni dimensions, i per tant, indivisible; i en conseqüència, l'única imatge que és possible confegir de la Unitat primordial. Totes les coses se'n produeixen per irradiació, de la mateixa manera que la Unitat produeix tots els nombres sense que per això la seva essència quedi modificada o alterada de cap manera". 

Tots els punts de la circumferència es troben a la mateixa distància del centre, en són equidistants, per la qual cosa les innombrables energies dels cosmos es neutralitzen al seu si. Geomètricament, és l'eix vertical que travessa els diferents plans circulars horitzontals que ell mateix genera, els quals giren al seu voltant com rodes conformant la cadena dels móns, els diferents estats d'un Ésser Universal. 

L'energia de la irradiació que arriba als seus propis límits retorna a la mitjançant el mateix radi que els connecta i és reabsorbida pel Principi que, novament, torna a emanar-la cap a la perifèria. Aquesta interrelació, ad extra i ad intra, conforma una mena de respiració universal segellada per les lleis còsmiques de la dialèctica. En conseqüència, el Centre, o l'Eix, és l'Origen i el Principi, i irradiant tot d'Ell, tot retorna a Ell.  

Així doncs, el centre és una regió mítica, una idea arquetípica que tanmateix es manifesta en uns punts determinats de la circumferència que, d'aquesta manera, passen a ser els centres del sistema que ells mateixos generen, a condició que siguin un reflex autèntic del punt original, o el que és igual, que aquests Centres foren una teofania, o una hierofania, un lloc, una persona o un objecte que arribés a expressar la unitat d'una manera particular i que igualment la irradiés. En aquest cas, els diferents centres o punts significatius de la perifèria serien focus "cosmitzats" mitjançant els quals ells mateixos estarien establint contacte amb el punt central, trencant d'aquesta manera amb el moviment homogeni i reiteratiu de la Roda. Per aquest camí, el savi perfecte, segons el taoisme, podria accedir "al punt central de la Roda" en comunió amb el principi, en repòs absolut, imitant "la seva acció no actuant".⁴ 
 

A més, la muntanya i l'arbre són dos símbols d'ascensió, com l'escala, i suposen la idea de sortida d'un pla o d'un món i l'ingrés a un altre de superior. Geomètricament, aquesta possibilitat està marcada per la figura de l'espiral, la qual és capaç de sortir de la reincidència rutinària i projectar un nou moviment circular, però aquest cop en un pla diferent. L'espiral també se sol representar en forma doble, conformant volumètricament una mena de baldufa en la qual una de les espirals és "evolutiva" i l'altra "involutiva", complementant-se perennement. 

D'altra banda, el cercle és anàleg al quadrat. Es podria dir que aquest darrer és una solidificació del primer, marcada per la l'agressivitat rígida de les arestes en comparació amb la mollesa i suavitat de la forma circular i igualment per al cub i l'esfera. No obstant això, ambdues figures fan 360 graus, ja que aquesta és la superfície del cercle i està configurada també pels quatre angles rectes de 90 graus del quadrangle. Tradicionalment, la figura de l'esfera o el cercle s'ha considerat més perfecta que la del quadrat o el cub. Una de les raons ja ha estat esmentada: els radis que uneixen la perifèria de l'esfera amb el centre es troben a la mateixa distància, mentre que al cub o al quadrat no passa el mateix. En general, s'ha relacionat el cercle amb el cel (una semiesfera) i el quadrat amb la terra. Ambdós conformen el cosmos segons que es pot observar en el simbolisme arquitectònic, sobretot en el del temple, en constituir aquest una imatge de l'univers.⁵ Per tant, l'associació del cercle amb el quadrat (i el quaternari i la creu) sorgeix de forma natural de les pròpies característiques inherents a aquests símbols, els quals s'entrellacen de forma espontània, igualment que els símbols i arquetips que representen. 

Més endavant tornarem a parlar d'aquests temes. Que se'ns permeti ara fer algunes precisions sobre els símbols i també sobre els mites i els ritus. En primer lloc, tornarem a assenyalar que per a la Simbòlica els símbols no són allò que acostuma a entendre l'home contemporani, és a dir, simples al·legories o convencions imposades per l'ésser humà. Repetim-ho: aquestes versions, en realitat, només són graus de lectura del que és la naturalesa del símbol on es fa èmfasi només en l'aspecte psicològic, o simplement en el valor pràctic, i que comporten l'enorme perill de reduir el símbol a només això, amb la qual cosa no es fa res més que negar-lo tergiversant-ne el sentit. El símbol és molt més ampli i no es redueix a aquestes dues lectures, sinó que el seu caràcter és essencialment metafísic i ontològic (en tant que es refereix a l'ésser i és transformador) i, conseqüentment, arquetípic. Això és el símbol, la funció del qual, a qualsevol nivell de lectura que es consideri, no és més que dur des d'allò que es coneix a allò que es desconeix per la seva mediació.  

Qui ha tingut l'oportunitat d'estudiar les cultures tradicionals ha pogut observar la importància transcendental que el símbol sempre posseeix en elles. El motiu és que per a aquestes cultures, el símbol en si està carregat d'una energia especial, d'una força màgica -en manifestar veritats desconegudes de secrets implícits en el món i d'aquesta manera, revelar-los- que és objecte de veneració i reverència, tal com ho testimonien les societats arcaiques que prenen aquests símbols (o objectes-símbols) com autèntics representants d'altres móns verticals, de les energies del més enllà, amb capacitat de transmetre el coneixement d'unes altres realitats, o més ben dit, d'uns altres plans que igualment constitueixen el total de la realitat. 

Quant al mite, òbviament present a totes les cultures antigues, a banda de revelar veritats cosmogòniques i proposar un model exemplar de vida i de realització, és el factor aglutinant que ha cohesionat l'existència dels innombrables pobles possibilitant-ne l'organització social. El mite és un símbol que es transmet de manera oral; d'altra banda, el ritu dramatitza el mite i l'actualitza perpètuament simbolitzant-lo. En conseqüència i com s'ha dit a bastament, símbol, mite i ritu formen un únic conjunt i s'ha de sobreentendre que quan parlem de símbol també ens estem referint al mite i al ritu. 

Tornant al terme metafísica, un cop aclarit que es refereix al que depassa l'àmbit de la física, hem de dir que amb aquest mot no es menciona únicament tot allò que excedeix a la matèria, sinó també el que es troba més enllà del que és psicològic per la seva naturalesa arquetípica; i més encara, perquè el sentit que s'assigna a la paraula metafísica en la simbòlica és equivalent a voler expressar allò que es troba més enllà de l'ésser, tot allò que és supracòsmic i suprahumà. 

El símbol és el vehicle que lliga dues realitats, o més ben dit, dos plans d'una mateixa realitat. És a dir, participa d'ambdues; d'aquí la pluralitat de significats que l'acompanyen. Per als antics, el símbol era la representació d'una energia-força que permetia el trencament de nivell, l'accés a altres móns o l'obtenció del coneixement de plans diferents d'aquest mateix món caracteritzats per graus diferents de consciència. En conseqüència, el símbol era i és el mitjà de comunicació entre els déus i els homes, un objecte sagrat per excel·lència perquè conta la història veritable, la que és eficaç i no pas la que sempre canvia, de múltiples i falses aparences. Descriu doncs la realitat tal com és i no permet l'engany dels sentits, les desviacions i els embolics als quals la nostra personalitat hi és tan propensa. Es creu en el símbol, doncs, i se li reconeixen els valors dels quals és portador sense caure en l'equivocació grollera de confondre el símbol amb la cosa simbolitzada, el vehicle amb la meta del viatge.  

La paraula grega symbolon es referia a dues meitats d'una cosa que s'ajuntaven, que coincidien i conformaven un signe de reconeixement; pot apreciar-se immediatament que aquestes dues meitats són anàlogues, cosa que caracteritza la Simbòlica, donat que res ni ningú no pot expressar ni transmetre una cosa si no ho fa mitjançant una correspondència entre allò que vol manifestar i la forma com ho manifesta. Per això, la representació simbòlica ha d'expressar la idea metafísica descrivint i repetint la cosmogonia arquetípica, participant d'aquesta manera en el procés creatiu. Veiem, doncs, que el símbol es relaciona íntimament amb les lleis d'analogia i de correspondència presents al Model de l'Univers, en la Cosmogonia Perenne. 

En rigor, qualsevol cosa pot ser un símbol perquè expressa a la seva manera l'origen i la mà del seu creador, el misteri que oculta al seu si. Tota expressió és simbòlica perquè porta implícita un gest original. Tanmateix, s'ha de fer una distinció entre els símbols revelats específicament per al coneixement d'una realitat i els símbols espontanis de la psiqué individual que, per aquesta raó, no és capaç de traspassar aquest nivell de consciència. Mentre que els primers es suposen no humans, els segons no poden excedir el nivell psicològic, lligat en simbologia amb el que és lunar i sublunar. Els primers expressen una realitat transcendent; els altres només arriben a manifestar el poder d'allò que és immanent i revelen la grapa del demiürg. 

També s'ha de distingir el símbol de l'emblema i sobretot, com s'ha assenyalat, de l'al·legoria, la qual crea un espai entre el símbol i el simbolitzat i també es presenta com una versió a nivell psicològic, com inexistent i somiada, diferent de la realitat i l'exactitud d'allò que expressen els símbols. 

Els símbols visuals de les cultures antigues es conserven en forma gràfica i en les arts plàstiques i monuments. Llurs mites i llurs cançons rítmiques rituals, repetitives i cícliques, s'han transmès de forma oral i n'hi ha molts consignats per escrit. Antropòlegs, arqueòlegs, historiadors i altres especialistes ens comuniquen troballes noves que confirmen la importància que els pobles tradicionals als seus símbols perquè, coneixedors de la Cosmogonia Arquetípica, repetien els seus gests simbòlics, els quals eren ensenyats i apresos tota vegada que el coneixement del significat del símbol no es pot obtenir d'una altra manera. Avui és aliena a la mentalitat oficial la idea d'un Model de l'Univers (coneguda por tots els pobles tradicionals), un pla arquetípic i invariable que implica la presència d'un Arquitecte i que és vàlid per a tots els temps i tots els llocs a escala humana, i que, de fet, també s'està donant ara. Igualment, s'ignora l'existència de la Filosofia Perenne, és a dir, d'una mateixa filosofia els principis de la qual són idèntics en totes les tradicions del món. Aquesta Cosmogonia i Filosofia perennes s'amaguen als símbols tradicionals d'origen revelat, els quals poden ser encarnats per aquells que ho aconsegueixin, perquè els coneixements, les energies i les experiències que contenen els símbols, de caràcter arquetípic i cosmogònic, poden viure's en el constant present sempre i quan els interessats siguin pacients a l'hora de fer efectiva una forma nova d'aprenentatge i siguin afavorits per una tal gràcia; en tot cas, es tracta d'una experiència estranya i a cops es veu rara i molt difícil d'assumir, segons ho testimonia la tropa alquímica.⁶ 

La roda, com a símbol del cicle, està subjecta a un invariable retorn que, tanmateix, té uns punts determinats que el limiten. Un exemple magnífic d'aquests punts és al camí del sol durant l'any, la roda solar, la qual es caracteritza per tenir dos moments màxims en el seu recorregut als quals sembla que el sol deixa de rodolar; ens referim als solsticis d'estiu i d'hivern. Ells poden situar-se als extrems de la roda o del cercle i marcar aquests moments. També hi ha altres punts importants en el recorregut del carro solar, els equinoccis, els quals es troben perfectament equidistants dels solsticis marcant d'aquesta manera un cercle dividit en quatre parts exactament iguals. 

Però el quaternari com divisió normal del cicle no es reconeix únicament pel recorregut anual del sol, sinó pel diari (aparent), el qual també es divideix de forma quatripartida en mitjanit (0 h.), albada (6 h.), migdia (12 h.) i capvespre (6 h.).⁷ 

Igualment, el podem trobar a qualsevol manifestació donat que el quaternari és el signe del que és creat: també, a la divisió espacial, fixa els quatre punts cardinals en relació amb la línia de l'horitzó.⁸ 

Podem anomenar molts altres exemples d'aquesta llei del quaternari; les diferents edats de l'home: infantesa, joventut, maduresa i vellesa; igualment, les edats del món caracteritzades de manera descendent per l'or, la plata, el bronze, i l'última que vivim en aquests moments, pel ferro. El mateix amb les estacions de l'any: hivern, primavera, estiu i tardor; les fases de la lluna, i igualment, els elements o principis constitutius de la matèria: Foc, Aire, Aigua i Terra, als quals, a més, les diferents tradicions els han associat colors com a signes qualitatius. 

Així, tornem a lligar estretament la figura del cercle i del quadrat a través del quaternari. El cicle, és a dir, el símbol de la roda en moviment, fon indissolublement aquestes figures una amb l'altra en una estreta vinculació amb la Simbòlica atribuïda a l'espai i al temps, relacionant-se el cercle amb aquest últim i el quadrat (o quaternari) amb el primer. 

La roda de sis radis posseeix una particularitat màgica: la mida del radi sempre divideix la llanda en sis parts iguals. 

La roda zodiacal divideix l'any en dotze períodes anomenats signes, els quals, en cicles més grans, s'equiparen a les eres, subdivisions totes elles de la figura partida pel binari i el quaternari com ja hem vist. Afegirem que el terme "zodíac", d'origen grec, es tradueix per "roda de la vida". 

Els diferents nombres de radis de les rodes no són arbitraris i es refereixen a la partició del cercle en uns o altres segments signats per números dissemblants, segons com s'encari la figura, en quin context es faci i per a quines finalitats, tot això lligat amb els atributs propis de cada número i les seves correspondències geomètriques. A la Tradició Hermètica, on es produeix una amalgama entre els noms de rosa i rota (= roda), la flor és la imatge del que és circular, tal com es pot veure als mandales que formen determinades "rosasses" de catedrals europees i en el mateix nom de la fraternitat Rosacreu. Tot això fa particularment significatives les diferents modalitats del símbol en general en relacionar-lo amb aspectes diversos de la realitat, o més ben dit, amb referències diferents sobre la manera d'encarar-la, totes elles complementàries. 

De la mateixa manera que el punt es correspon amb la unitat aritmètica i el quadrangle amb el quatre, el cicle s'expressa amb el número nou. Aquest número és irreductible, i com se sap, tots els seus múltiples (i submúltiples) tornen de nou a ell; per exemple: 9 x 2 = 18 = 1 + 8 = 9; 9 x 3 = 27 = 2 + 7 = 9; 9 x 4 = 36 = 3 + 6 = 9, etc... D'altra banda, divideix la circumferència en quatre parts i introdueix la circularitat en les xifres amb les quals se'l connecta, cosa que també fan els seus múltiples, relacionant així qualsevol número amb la figura del cercle. Cal recordar que aquesta última es forma amb el valor 9 de la circumferència més el valor 1 del punt central. Succeeix el mateix amb el quadrangle, el qual també es construeix a partir d'un punt central encreuat per dues ortogonals que formen una creu, essent la meitat exacta un altre nou punt, el número cinc, que en l'alquímia correspon a l'èter i en filosofia a la quinta essència, i que ha estat important en tradicions diferents com ara la xinesa i les precolombines.⁹ Passa el mateix amb el número set considerat com el central d'una roda de sis radis. En realitat, i mitjançant una altra de les transposicions entre el símbol del cercle i el quadrat i entre el pla i l'espai, el set és el punt central del cub de sis cares i dotze arestes, un altre dels símbols-model de l'univers.¹⁰ 

Tal com ja hem destacat, el simbolisme dels nombres es relaciona estretament amb el nostre tema. El sistema pitagòric decimal que fem servir, el formen nou dígits anomenats naturals i l'afegit del zero que té un valor posicional als diferents nivells en què s'expressa: desenes, centenes, etc... Els mateixos nou números es repeteixen a qualsevol nivell en llur viatge circular. Per a l'hermetisme pitagòric, la sèrie numèrica posseeix una característica especial: la unitat genera tots els nombres i per addició hi és present en tots; en conseqüència, el número 1 fóra el major i els altres, divisions o fragmentacions de la unitat primordial. Es veu aquí com els nombres no estan expressant simples quantitats sinó qualitats, essent adoptats com a mòduls harmònics arquetípics. Els antics tenien en compte primordialment la idea que el número significava; és a dir, utilitzaven aquesta escala verticalment, segons que havia estat dissenyada, la qual cosa que no impedia fer-la servir a més de forma quantitativa i horitzontal per a d'altres funcions que hom considerava secundàries o reflexes. Els conceptes que manifesten els nombres i llurs representacions geomètriques estan íntimament associats al que és metafísic i cosmogònic i corresponen a realitats essencials de l'univers i de l'home. Les combinacions entre els diferents nombres de l'escala fan possible la cohesió universal perquè, de fet, els nombres no són ni més ni menys que conceptes de relació. El denari és una clau màgica; amb els deu primers nombres és possible anomenar qualsevol cosa. En la tradició hebrea, els mateixos nombres són representats amb lletres perquè tot l'alfabet té un valor numèric, i igualment a l'islamisme. La relació entre lletra i lletra, o el que és el mateix, entre número i número, produeix el discurs del cosmos, el llenguatge de l'univers, perquè nombres i lletres conformen codis reveladors del coneixement de l'Ésser Universal.