De fet, els qui van "inventar" originàriament els calendaris, ho van fer amb altres criteris, segons els quals l'equació espai-temps és indissoluble i conforma tot allò que existeix ordenant-ho de forma harmònica, amb correspondències evidents entre les seves parts tal com hi són al cosmos en acció, el qual és simbolitzat pel calendari: concepció totalitzadora i clau salvífica, autèntic instrument del Coneixement. 

Com s'observa, les dues visions s'oposen fins a l'extrem d'estar invertides, encara que no per aquest fet els calendaris en resulten alterats o afectats, sinó que es tracta senzillament d'un empobriment i d'una certa degeneració de la visió dels homes actuals aparellada amb la degradació òbvia de la nostra cultura i entorn, i per tant, de nosaltres mateixos identificats amb allò que és social. Aquesta caiguda afecta a tot el col·lectiu universal i és el segell -o estigma- contemporani. Una concepció tan xata i tan profana de la vida i del temps converteix els calendaris en uns mers utensilis pràctics com les agendes i els almanacs, sense que avui hom sospiti d'on provenen i què representen. Si el públic corrent sabés que, entre molts altres significats, els calendaris són teúrgics, els respectaria o, com a mínim, els hi tindria un cert temor, potser supersticiós, però més adequat a llur naturalesa intrínseca que a la desodoritzada i asèptica indiferència actual. 

Per aquest motiu s'atorga poca importància al calendari (calendas =el primer dia de cada mes) avui en dia i, com passa amb els nombres, es fa servir com una simple eina que es dóna per suposada sense entrar a escatir-ne l'origen històric, i encara menys, els seus continguts en tant que expressió sintètica d'un pensament que ha generat, per la seva intermediació -com a imatge de la cosmogonia en moviment-, el desenvolupament de les grans civilitzacions i l'ordenament cultural general. Afegirem també que, com a mínim a Occident, se n'ha perdut el caràcter religiós, evident en el cristianisme si es pensa que l'organització de les festes que encara avui perviu és ritual i està en íntima relació amb la vida del Jesús Arquetípic, és a dir, amb la imatge del Crist com a salvador i regenerador del temps i paradigma del procés cosmogònic, és a dir iniciàtic, el sentit del qual integra a la seva pròpia unitat. El cicle del calendari és la manifestació d'aquest procés com a instrument rítmic i ritual carregat d'innombrables energies permanentment actualitzades, relacionades amb la història sagrada: naixement, vida, mort i resurrecció de l'any o del cicle, imatge d'un procés que té el temps com a protagonista viu que l'imita permanentment i, en conseqüència, el configura. Així, els calendaris, en fixar i expressar el procés cosmogònic, sacralitzen el temps i el regeneren, o el recreen, puix en són l'expressió ordenada en el fluir de l'esdevenir; i per això, estructuren un espai en el caos d'allò que és amorf. 

Cal, però, que quan investiguem alguns dels temes referits a la simbòlica dels calendaris, és a dir, a llur significat real i concret, deixem de banda tota idea de cronometria tal com avui es concep aquest mot, és a dir, la d'un registre lineal al qual s'hi van inscrivint fraccions o espais successius que deuen llur continuïtat a la suma de les parts independents d'un indefinit près com a base d'una hipòtesi o d'una superestructura tan rígida com imaginària, a l'interior de la qual, d'una banda, el temps progressa historiogràficament, i d'altra, és mesurat per rellotges inexorables que tossudament emmagatzemen porcions inútils d'informació. En canvi, les societats que van crear els calendaris, de les quals hem heretat el nostre, entenien el temps com quelcom recurrent, i sobretot, que constitueix una part essencial de la mateixa Creació Universal (macrocosmos); és a dir, que integra el ser de l'home (microcosmos) i, com a conseqüència, que no és fora i no és possible de ser enunciat objectivament i mesurat com una categoria de l'ésser, sinó que és l'Ésser mateix, el En Ell mateix, en tota la potència universal continguda en la mateixa idea del Temps com a símbol mòbil de l'Etern i I'Immòbil. De tot això n'és testimoni el miracle original de la Memòria i les correspondències existents entre els éssers, les coses i els esdeveniments en general, que els fan diferents i significatius i, per això, també independents i no excloents. Per a una visió tradicional, el Temps és l'alenada vital, el Gran Cohesionador d'allò que és creat¹ i és absolutament natural que la seva expressió gràfica sigui una circumferència² que, en limitar un espai, configura un cercle, una primera figura plana tant d'un espai original com del cicle en què és viscut o reviscolat per l'acció espontània del temps, generador permanent del moviment i de les lleis que el regeixen i amb total correspondència, com no podia ser d'altra manera, amb els propis orígens, amb la pròpia raó de ser, amb l'Ésser del Temps com a conjectura de tot el que és creat. Això només ja seria prou per connectar immediatament aquestes concepcions amb la idea del sagrat i de la divinitat, evident en aquest pensament sobre els orígens i l'estructura còsmica; i per cert, són nombrosos els déus fonamentals de tots els panteons lligats al temps, al seu transcurs, a la seva velocitat, a la memòria, a l'oblit, a l'alenada vital, a l'anima mundi, al ritme, al cel, etc... 

En un altre lloc, referint-nos als calendaris mesoamericans,³ vàrem dir, enunciant conceptes anàlegs als esmentats: "El temps sempre és actual; no és quelcom generat en el començament i que subsisteix com un component abstracte de la realitat psicofísica, sinó que expressa ara aquesta mateixa realitat donat que ell n'és una de les condicions, és a dir, un element sempre present sense el qual la vida no seria possible. La seva qualitat és, doncs, part constitutiva del cosmos, i la seva forma de manifestar-se -que es pot mesurar quantitativament a l'espai-, la manera com el cosmos s'expressa, i per tant, una clau per a la comprensió de la seva essència, un mòdul vàlid per al conjunt de la creació. En aquesta perspectiva, les revolucions dels astres i de les estrelles al firmament han d'adquirir una especial importància, atès que, per ser estables respecte a la rapidesa del moviment de la Terra, han de servir de guies i punts de referència per establir les pautes generals del conjunt -l'harmonia que Pitàgores anomenava "la música de les esferes"-, la qual cosa s'aconsegueix mitjançant la interacció de tots els moviments individuals, àdhuc el de la Terra, en coincidència amb tot allò que es produeix al seu si, començant per l'home".  

En efecte, tant el moviment (aparent) del Sol durant el dia, o més ben dit, la forma binària com el dia s'expressa, matí-nit o llum-obscuritat, és la primera partició que accepta el pla còsmic, és a dir, el naixement i la mort del Sol, origen perpetu de la vida, i la seva posterior resurrecció anunciada pel despertar d'una nova albada. 

Per a l'home tradicional, aquest és un clar signe visible de la modalitat binària que es troba present en tot allò que l'envolta i que duu internament. D'una banda, el creixement del Sol fins l'apogeu, i a continuació, l'inevitable decaïment i l'extinció; no és difícil equiparar per analogia aquest fet amb la vida de l'home i de tot allò que existeix i concloure que es tracta d'un parell d'oposats que es conjuguen a fi que la regeneració i, pel mateix motiu, la vida, es propaguin de manera permanent donant continuïtat a la creació, la qual cosa configura un pla diví que es compleix inexorablement, i en el qual participa l'ésser humà. 

D'altra banda, quan el Sol mor i comença el seu recorregut per la meitat del cercle de l'inframón, apareixen innombrables signes, llums i estrelles que també, encapçalats per la Lluna (esposa o germana del Sol),⁴ fixen pautes nítides, ritmes i proporcions al conjunt universal. 

Òbviament, la Lluna, i els seus cicles en particular, han estat uns dels primers paràmetres vigents utilitzats per establir relacions de tota mena i manifestar la cosmogonia resultant de la interacció dels diversos cossos celestes -inclosa la Terra- i fixar-la al calendari, el qual no és una altra cosa que la projecció de la revelació còsmica i de l'Ésser del Temps, tal com hem dit. Nombroses cultures han conservat en llur estructura les fases de la Lluna com un punt de referència de primera magnitud. En uns altres casos, els calendaris encara vigents conserven un punt de vista soli-lunar alternat, com en el cas del cristianisme i dels seus cicles rituals. Necessàriament, totes les cultures han adoptat l'astre nocturn i els seus cicles com una de les mesures fonamentals de la cosmogonia i dels seus ritmes, i aquestes pautes altament significatives s'associen amb innombrables termes coneguts o experimentats tant en el nivell físic com en el psicològic.⁵ 

Si el moviment de la Terra al voltant del Sol durant el dia produeix el primer cicle unitari i recurrent, les fases de la Lluna configuren les setmanes i els mesos, és a dir, uns espais més dilatats de temps, i per això, cicles més amplis, tot i que s'han de conjuntament aquests planetes atès que la Lluna és un satèl·lit de la Terra. 

Al dia i al mes se'ls ha d'afegir el cicle de l'any, és a dir el viatge zodiacal del Sol que inclou ambdós. Aquestes són les mesures que registren els calendaris, a les quals s'ha de sumar, d'una banda, una mesura fonamental per a totes les grans civilitzacions, el Gran Any de 26.000 anys (25.920) o 13.000 (la meitat) per fer-ho "rodó",⁶ corresponent a la precessió equinoccial (s'ha d'assenyalar que aquest moviment és retrògrad), i d'altra i de manera secundària, altres mesures relacionades amb planetes i estrelles (l'estrella Polar, les Plèiades i les estrelles "fixes" en general, així com els moviments de Venus i d'altres astres, e.g. els eclipsis i els nòduls lunars). 

Això fa que els calendaris expressin exactament els cicles i els ritmes còsmics, i per tant, el coneixement de les ciències que els vehiculen, de les quals en representen l'expressió més genuïna. 

En conseqüència, ens trobem amb tres grans fites, o maneres de veure el conjunt de la creació, que estan marcades, en primer lloc, per un moviment corresponent a la Terra (rotació) que inclou la Lluna i les fases d'aquesta com a mesura o metre precís de la reiteració d'aquest moviment; en segon terme, pel moviment de translació que realitza la Terra durant l'any amb el Sol com a eix visible , recorrent les estacions zodiacals, i que té l'astre rei com a principal protagonista i com a mesura del conjunt còsmic identificat com un dia del Sol; i finalment, pel moviment de baldufa que fa la Terra girant sobre el seu eix i que és visualitzat com un "any" del Sol (o la seva meitat), idèntic al Gran Any de les civilitzacions arcaiques de les que se sap que han fet ús dels calendaris. Aquest últim moviment, que ja hem dit que és polar i visible perquè determina un grau de la circumferència cada 72 anys (25.920 = 360 x 72), és observable i simbòlic per als pobles atents al valor sagrat i determinant de la cosmogonia, sobretot considerant tot allò que les societats tradicionals consideraven revelat i fonamental.⁷ 

Són tres, doncs, les mesures bàsiques a què es refereixen els calendaris i que volem reiterar aquí, puix no són arbitràries sinó que es corresponen perfectament amb l'ordre natural de la creació universal, donat que tenen com a referència: 1r.) la Terra i la rotació d'aquesta (el moviment aparent del Sol en ella mateixa) com a manifestació del dia (primera unitat temporal) a la qual s'han d'afegir les fases del seu satèl·lit, la Lluna, que computa els mesos i eventualment llur partició en setmanes tot i que s'ha de considerar en conjunt amb la Terra; 2n.) el Sol en el seu recorregut anual (moviment que genera una unitat de mesura més completa, l'any); i 3r.) la precessió dels equinoccis (o la meitat del període), una immensa revolució retrògrada de la Terra sobre el seu eix -estudiada en la cultura occidental per Hiparc de Nicea- coneguda per la totalitat dels pobles que han deixat un calendari i que constitueix la "mesura" major, o la "proporció" més àmplia que té un sentit intel·ligible per a l'ésser humà. 

Andrea Cellarius, Harmonia Macrocosmica Amsterdam 1678

En la cosmogonia de Ptolomeu, reflex de la concepció platònica i tradicional en general, emanada de l'Alexandria gnòstica i que d'una manera o d'una altra ha regit el destí d'Occident fins el Renaixement i ha determinat els diferents calendaris que encara avui fem servir, es projecta en el pla la imatge d'un esquema vertical i espacial que destaca la presència de deu móns o "esferes" que se superposen les unes a les altres amb relació amb un eix ideal. El centre d'aquest eix és el Sol; el punt més elevat, el Primum mobile (equiparat al Pol nord), i l'extrem inferior (Pol sud), la Terra. En el model s'hi superposen les òrbites dels planetes tradicionals: la Lluna, Mercuri i Venus com interiors al Sol i Mart, Júpiter i Saturn com exteriors.¹⁰ 

Les estrelles fixes, el zodíac i l'empiri ocupen unes altres "esferes" tot i que en versions anàlogues s'hi troben petites diferències de detall. Succeeix el mateix amb el diagrama de l'Arbre de la Vida de la Càbala, i com en ambdós casos -i en uns altres- el temps i l'espai es consideren un sol tot, succeeix que els calendaris registren en el temps, i actualitzen en la successió, l'esquema espacial còsmic al qual fixen en el seu permanent moviment rítmic i cíclic. 

Això es reflecteix clarament en l'arquitectura sagrada, on els edificis estan situats d'una banda seguint les direccions de l'espai, i d'una altra, projectant el decurs temporal, és a dir, la forma dels cels i els moviments harmònics d'aquests.¹¹ 

De fet, l'estudi i l'observació de les pautes del curs dels astres i de les estrelles estableix diverses proporcions que es transformen en nombres dins d'una escala en relació amb figures geomètriques i mòduls que comporten igualment un contingut musical, en tant que la simfonia del cel o la lira d'Apol·lo són audibles o perceptibles mitjançant la intuïció, la qual cosa estableix també una relació temps-música puix si els moviments que testimonien els calendaris fixen la projecció espacial del temps, anàlogament la música és la projecció espacial del verb. 

És evident que aquests models són paradigmàtics, i per això, sempre actuals. Aquesta actualitat està expressada pel calendari en els cicles als quals fa referència i que hem enumerat anteriorment, és a dir, el cicle diari, el de la Lluna, el del Sol anual i el de la precessió equinoccial (o uns altres cicles com el "segle", les revolucions "excèntriques" de Venus, els nodes lunars, etc...), a banda d'altres moviments que també es consideren vinculats als anteriors. També es pot d'assenyalar que la Càbala articula axialment l'esquema simbòlic de l'Arbre Sefiròtic al voltant d'un eix polar o columna que comprèn, en ordre ascendent, la Terra, la Lluna, el Sol i, en la summitat, el motor primer identificat amb la unitat, anomenat Kether (Corona).¹² 

En realitat, aquesta correspondència entre cultures diferents, idees anàlogues i relacions espacials-temporals no ens ha d'estranyar. Fins i tot s'hi troba una unanimitat pel que fa a la identificació del macro i el microcosmos, i tant és l'home un Univers en petit com el cosmos és l'Home Universal. "Com és a dalt, és a baix" diu el text de la Taula Maragda; i la tradició hindú situa els centres d'energia en l'home (microcosmos) al llarg de la columna vertebral (chakras)¹³ igual que ho fan els indis hopis dels Estats Units. Que se'ns permeti citar aquí el Tractat del foc i de la sal de Blaise de Vigenère: "Així com Déu ha fet el Sol, la Lluna i les estrelles per indicar en el gran món no únicament el dia, la nit i les estacions sinó els canvis dels temps i nombrosos signes que han d'aparèixer a la Terra, així ha fet assenyalar en l'home, el petit món, certs trets i línies que fan el paper d'estrelles i d'astres mitjançant els quals es pot arribar al coneixement de secrets molt grans, gens ni mica vulgars ni coneguts per tothom". 

El Temps és el Verb fet carn, alenada de l'Esperit que crea l'Ànima del Món. El Temps s'ha de considerar com una expressió psico-física, viva, de la realitat, les lleis i ventures de la qual registren els calendaris puix aquests expressen justament els cicles i els ritmes còsmics i, per tant, el Coneixement hi té la seva expressió genuïna. 

Igualment, el calendari és la primera notació, el supòsit de l'escriptura. És en veritat, tal com hem dit, l'alè del verb encarnat; i aquesta descripció arquetípica de la cosmogonia també és el primer rudiment que provocarà uns registres determinats (genealogies, fets simbòlics i màgics) els quals, posteriorment, seran els annals de l'ésser humà, la seva idea de la història, la seva immersió en un temps successiu. El calendari és també l'articulació d'un sistema, un joc de correspondències i analogies, una estructura classificadora i una font de revelació que alhora regula la vida dels éssers humans. En conclusió, l'Ésser del Temps és en ell mateix el seu propi desenvolupament espacial, el seu moviment vital, i amb ell, la generació de tot allò que produeix en el seu esdevenir; és, en realitat, l'essent del verb ser, és a dir, les pautes reiteratives de la cadència d'un discurs cíclic i la possibilitat de copsar la seva essència per la seva intermediació, utilitzant com a suports determinades conjuntures del recorregut (els dies "festius") amb la finalitat de transcendir-lo, o més ben dit, de vivenciar uns altres nivells de coneixement més immanifestats de l'Ésser Universal, fonamentalment en el pla del món sensible i des d'ara mateix, tot dins de l'ordre cosmogònic al qual configura. 

Les festes, és a dir, els espais significatius on és possible abolir el temps ordinari, són punts simbòlics de conjuntura dins d'un temps monòton i insignificant que, en la successió de l'any, indiquen la naturalesa del Temps en si valoritzant-lo i reintegrant-lo a l'espai originari; dit d'una altra manera, el Temps, el seu Ésser, no seria res sense les festes o espais que ell especialment signa amb la seva projecció o alè –el moviment– per comprendre'l o invocar-lo. En aquestes "estacions" que fa el moviment, el temps es reintegra i és alhora reintegrat pel ritu humà a l'Origen Arquetípic. No hi ha un assoliment de síntesi més gran que vivenciar el Temps com si fos Espai, un sol i absolut espai buit; si el moviment que testimonien els calendaris és la projecció espacial del temps, l'absorció d'aquest en l'atemporal és semblant a "finalitzar el discurs sense haver mogut la llengua", com diu el text zen-budista. 

Per a tots els pobles, sempre han estat dues les estacions fonamentals en les quals el Sol sembla aturar-se en el seu recorregut anual i que marquen dos punts extrems en una circumferència; ens referim als solsticis, paraula en l'etimologia de la qual hi ha implícita aquesta "estació", aquest "aturar-se", aquest senyal invariable i periòdic que divideix l'any en dues parts i posteriorment, en quatre, amb els equinoccis com punts intermedis que estabilitzen i emmarquen l'any i estructuren totes les festes successives (vegeu. cap. 1 ). 

El gir de la Terra sobre ella mateixa, el de la Lluna al voltant de la Terra, el de la Terra al voltant del Sol (anual i zodiacal) i el de la precessió equinoccial (l'any del Sol) ens proporcionen les unitats fonamentals antropocèntriques amb les quals podem copsar l'univers i el fluir indefinit de l'existència; dies, mesos, anys i grans anys ens determinen l'enquadrament on és possible la vida humana, és a dir, la seva organització i fixació en l'espai amorf. A tot això s'hi ha de sumar les revolucions de les estrelles, les constel·lacions i les conjuncions d'aquestes, i els recorreguts de vegades excèntrics dels planetes, especialment de Venus, Mart i Mercuri. No cal dir que tots aquests planetes són déus i que ells "santifiquen", fan sagrat, el pas del temps, la qual cosa és evident en el significat dels noms dels dies de la setmana que es repeteixen indefinidament sota els mateixos patrocinis permanents i que també senyalen els dies de mercat, imprescindibles per a la comunicació i la vida social, i en períodes més extensos, els mesos i unes certes dates reiteratives per a les activitats agrícoles (també sagrades) de sembra i recol·lecció, indispensables per a la vida dels pobles.  

D'altra banda, és en el discurs del Temps on es produeix la revelació i és mitjançant aquest, la seva successió i les pauses que el caracteritzen com es comprèn la simultaneïtat d'un sol gest creatiu, les ones del qual s'expandeixen en un espai indefinit creant móns i generant permanentment possibilitats noves. 

Per això, l'origen és sempre entès i viscut com allò que està "darrere" i constitueix el passat; però aquest passat no és cronològic sinó meta-històric, no és lineal sinó vertical i essencialment mític, i per tant, pertany a un "altre" temps i un "altre" espai lligats íntimament amb les "reminiscències", és a dir, amb la Memòria com a Cor del Temps i introductora a un món o pla diferent de l'Ésser Universal. 

Per això, el calendari revela el ritu còsmic i els cicles respectius (la manifestació de l'eternitat i la simultaneïtat en el moviment temporal). 

També i per aquest motiu, l'astronomia hauria de ser un auxiliar poderós de la iniciació per als que han penetrat en la mecànica celeste; igualment, el calendari, Art i Ciència de la Memòria Còsmica, Ciència dels Cicles i dels Ritmes; i també, l'Astronomia Judiciària o Astrologia, que vincula l'Univers amb el Microcosmos. 

Tot això és caracteritzat per tres nivells que es transposen a l'ésser humà i que es relacionen amb el camí iniciàtic: el primer correspon a l'estat psico-físic profà en allò que té de més groller; els altres dos representen la iniciació solar i la polar, respectivament, i són cada cop més subtils i "informals", més atemporals i "lentificats".¹⁴ D'altra banda, com hem observat, la iniciació es produeix en el Temps; és més, es tracta d'un treball amb el Temps, si és que es pot dir així. 

Per a moltes disciplines iniciàtiques, el coneixement de la llei còsmica i dels seus diferents nivells de realitat, és a dir, la cosmogonia, és el pas previ al reconeixement de l'ésser en el món, la relació de l'ésser individual amb l'Ésser Universal i la seva encarnació, i per tant, al Coneixement de l'Ésser en si mateix, és a dir, l'ontologia, com a integració de tot allò que ordena la llei i com a suport de la metafísica (és a dir, d'allò que depassa la llei còsmica); això s'intueix a qualsevol nivell dels esmentats, perquè allò que es percep és el que conforma la Manifestació evidenciada en el model de l'Arbre de la Vida pel qual també baixen les Muses, emissàries, i alhora filles, del so de la lira d'Apol·lo. 

Per acabar, només volem repetir que en la ruta iniciàtica d'ascens per l'Arbre de la Vida, com més elevat és el planeta, més lent resulta. Exemples: Saturn i l'ancianitat com a expressió de la saviesa (fins i tot biològica), mentre que Mercuri és ràpid, llest i impulsiu. Com més lent el moviment, més atemporal, i viceversa: com més ràpid, més veloç i sotmès a la relativitat de l'instant. De fet, qualsevol ascens (pujar a una torre) és lent i dificultós; en canvi, el descens (tirar-se des de la torre) és ràpid i progressivament cada cop més veloç fins al punt d'acabar en la destrucció, és a dir, en la mort, la conclusió cíclica de qualsevol organisme viu.